Això era una història que, quan la contaven bé, emocionava el públic, el feia riure o tremolar de por, l'obligava a prendre partit i el mantenia amb l'ai al cor. Algú que l'escoltava, l'aprenia i, després, la contava a la seua manera: a la vora del foc o a l'ombra d'una figuera, al voltant d'una taula ben parada o en el rogle de pelar la dacsa, amb uns altres personatges i en uns altres paisatges, per a un altre públic i en un altra llengua... Així, fluint de boca en boca com un riu que no és mai el mateix, la història va arribar a terres valencianes i, uns quants segles després, les mans d'Enric Solbes i les paraules de Josep Franco la convertiren en rondalla.