« Digues, avi, on és l’àvia? Això, menut… Hi ha qui diu que és sota terra, amb els cucs… Ximpleries! Amb la por que li feien aquestes bestioles! D’altres pensen que és allà dalt. Que vola entre els núvols… Amb els seus 85 quilos! Fa riure, oi? Però jo sé del cert… que ella no és pas gaire lluny!». La pregunta que tothom s’ha fet de petit, on van les persones quan moren, és el tema central d’aquest àlbum. Però aquesta obra és especial, no només per la tendresa que trasmet la història sinó també per l’originalitat de la seva proposta estètica, elaborada amb filferro, taps de suro, claus, terra… Materials pobres amb els quals Voltz construeix una escenografia gairebé teatral